El passat dia 13 de novembre va morir el nostre company Xavi Gómez Font. Molt més que un llatinista i un sindicalista, era fill de l’Alfondeguilla i veí de Benimaclet. Va ser una de les ànimes de l’activisme universitari, i un gran amant del País Valencià.
Em ve a la memòria la seua sòlida figura pels corredors de la Facultat camí del Deganat, amb l’etern lector d’MP3 penjant al coll com un escapulari, fent bromes a tothom, i sempre disposat a ajudar. Recorde un Xavi ple de vida.
L’any passat havíem perdut el seu company de lluita, el gran Toni Viñas. Ara ens deixa ell. Requiescat in pace.
Us convide a compartir els vostres records de Xavi, perquè quede d’ell una memòria viva.
Cliqueu ací baix en ‘Comentaris’ (en roig) i, a més de llegir les aportacions d’altres, podreu deixar la vostra.
Rosanna Cantavella
Se’n va anar en silenci, com ell volia. Ja havia cridat prou tota la seua vida per defensar el que era per a ell tota la seua vida: els amics, la família, els companys, les nostres llengua i cultura, la cosa pública, la igualtat… tantes coses!
Ens va portar a tots en romeria al seu poble, ben bonic. Segur que ens l’hauria mostrat tot. Me l’imaginava, mitja hora abans, alçant-se del taüt i dient-li al cura “deixa de dir-me Bartolomé i fes el favor de fer la missa en valencià!”.
Tinc moltíssims records seus, tantes reunions, oficials o de corredor, tants favors que encara li dec. Una imatge seua, però, sobreix entre totes. No oblidaré mai el seu rostre a la porta del cubícul on descansava el cos del nostre Toni al tanatori. Ara podran passejar junts.
AETERNA AMICITIA
Xavi, sembla estrany escriure`t ara, quan se que no contestaràs aquest escrit, però no importa perquè el que ara relate ja ho vam parlar unes quantes vegades.
La secció sindical de la UJI, pel que fa al PDI no existiria de no haver estat vosaltres: Toni i tu. Ara intente continuar al peu del canó gràcies a l’estímul vostre i al saber les línies que m’indicareu de seguir. Per mi ereu l’únic punt de recolzament en uns moments especialment durs al departament. Sabia que en qualsevol moment que marcara el teu número de telèfon, fos l’hora que fos, estaves a l’altra banda del fil. 2008 i 2009 han segut especialment dolorosos, malgrat els petits avanços sindicals aconseguits.
Recorde les teves paraules d’ànim, el teu recolzament i la teva capacitat per transmetre les ganes per continuar lluitant, per no abandonar. Recorde com entre Toni i tu aprofitaveu vesprades de diumenge per reunir-vos i escriure comunicats o donar resposta legal al voltant de la problemàtica del PDI. Sens dubte no podrem oblidar-te per la teva honestitat i la teva capacitat de treball. Fins sempre Xavi
Ens has deixat i, amb aquest motiu, diverses seran les persones que parlaran de la teua vessant acadèmica i institucional; també ho farem els teus companys de l’STEPV-Iv al voltant de la teua tasca sindical i del teu compromís amb el nostre País.
Ara bé, jo vull parlar del Xavi “socarró” i del Xavi poseïdor d’eixe mig somriure que era tota una mostra del tarannà vital amb que definies coses, circumstàncies, persones o personatges…
En realitat, allò era el que més m’agradava del meu company Xavi Gómez, d’Alfondeguilla, Castelló.
I m’agradava el teu somriure, sempre moderat per la brillantor de la teva mirada, eixa mirada pícara de xiquet traviés, i eixe parar anglosaxó amb el qual em sentenciaves: “quan siga major jo vull ser PAS, com tu” sí , com jo, el ja per sempre “capitán araña” per a tu, amic meu.
I què dir del que ens hem “rist” amb aquella ocurrència teua, allò de “Castelló és un mas amb semàfors”. Quant hem disfrutat amb açò – per cert Carme no t’enfades- una i altra vegada…
Entre unes coses i altres, entre lluites i feina…que bé ho hem passat, quantes vegades m’has cridat “capitan araña” com si estigueres enfadat i quantes vegades jo, com si em feres cas, et deia que no patires si no entenies alguna cosa, que ja sabia que eres PDI i que em feia càrrec.
Més rialles en contar-me allò de la pancarta de Castelló “AGUA PARA TODOS Y…Whiskey PARA DON CARLOS”.
I ara no puc jugar més amb tu a aquest joc que compartíem i que tantes bones estones ens han fet passar.
Eixe era el meu company i amic Xavi Gómez, un xicot d’Alfondeguilla ple d’humanitat. Et trobe a faltar.
Miquel Coll
Gràcies Xavi, sols dues converses van ser suficients per a reconèixer una gran persona. La segon en els teus últims dies, que amb gran esforç m’atengueres.
Jo tampoc t’oblidaré.
Estimat Xavi: vas ser professor meu el primer curs a la Facultat i el teu primer any com a docent. Encara et recorde explicant-nos les construccions amb ‘fore ut’. L’any següent vaig tenir com a professor Toni. Els dos m’ajudàreu a reconciliar-me amb el llatí. Després fóreu companys de treball i de sindicat. Sens dubte em vaig afiliar a l’STEPV per vosaltres dos, pel vostre bon ‘savoir faire’: perquè sempre estàveu ahí, perquè sempre teníeu una opinió ponderada, perquè sempre féieu propostes justes i denunciàveu les injustes. Xavi i Toni, Toni i Xavi. Quina manera tan injusta de deixar-nos… Segur que no us molesta que en la meua memòria conserve un afectuós record compartit.
Xavi,
em va copsar l’anunci de la teua mort la nit del 13 de novembre quan anava a participar al meu poble en un col·loqui sobre la transició. Eren molts anys de treballar informes sindicals per a la Universitat, molts anys de compartir lluites pels treballadors i treballadores de la Universitat, per l’ensenyament públic, pels drets socials… sempre sabíem que podíem comptar amb tu, amb la teua capacitat de treball i el teu compromís permanent, que vas mantenir fins i tot al llarg de la teua malaltia. Recorde, doncs, a l’amic, al col·lega i al company de lluita. Has deixat un buid que serà molt difícil de plenar, i que farà que, com diu l’entrada d’aquest blog, mai te podrem oblidar.
Fins sempre, Xavi
Xavi, mi recuerdo de tu constante presencia en la facultad.
Emma
Riposa in pace insieme a Toni. La morte è ingiusta con i giovani. Anna
Yo compartía con Rosanna la misma clase de facultad en la que coincidimos ambos como universitarios: tú, profesor; yo, alumno. Estas últimas semanas aquellas imágenes me han venido a la mente repetidas veces. Descansa en paz, Xavi.
Es muy poco tiempo el que he podido conocer a Xavi. Pero no me ha hecho falta más para poder comprobar su gran calidad humana. Creo que grandes y buenas personas como él son las que necesitamos para que este mundo sea un poco mejor.
Xavi, Toni:
Os llevo siempre en mi corazón. Todo es muy distinto sin vosotros. Os echo mucho de menos. Duele y duele vuestra ausencia.
Xavier ha estat un gran mestre quan feia classes de llatí com en les lliçons de la vida que no es poden aprendre en cap curs ni llibre. Tots i totes que tinguérem el privilegi de conèixer-lo tenim els nostres records personals i un fragment subjectiu d’ell, però tots i totes sabem quin tipus d’ésser humà era i no cal dir res més.
Voldria compartir amb vosaltres un aspecte per a mi molt íntim de la nostra relació. Com tots els grans mestres de la vida i la mort, Xavier ens va donar lliçons i matèria d’aprenentatge només amb la seua presència, amb tots els seus encerts i errades, perquè recordar les coses bones o positives d’ell només seria crear una realitat fragmentària, i vullc recordar-ho tot.
Probablement va donar les lliçons sense saber-ho, com tots els grans mestres.
Vaig aprendre el compromís amb ell amb majúscules, a fer les coses dut per un imperatiu ètic kantià més enllà de personalismes i egos. I l’altra contrapart és que podem fer les coses per millorar el món i pels altres, però no a costa de nosaltres mateixos; i ell sempre es va sacrificar pels altres i totes les causes però no per a ell mateixa.
Perque viu estaria al nostre costat i fent molt més servei que ara mort, podríem contar amb ell i no anar perduts en remembrances. Podríem continuar rient i discutint, compartint més moments en la incerta vereda de la vida. Tindria seguretat en qüestions sindicals i no buscaria cada mot dubtós en català. Tindria la seguretat del que té un amic i un tresor, i la sort de caminar amb algú amb el qual pots comptar sempre. Ara ja no perquè ja ha marxat.
I com tots els gran mestres sense ni tan sols pretendre donar lliçons, ens regalares amb el teu exemple en vida, però part dels exemples són també les errades que et feien més humà, les que espere no cometre, i a més ens has regalat amb l’exemple de la teu malaltia i mort.
Si no parle més, si faig com si no t’hagués conegut, si no escric sobre tu més és perquè vullc deixar-te anar, i estaràs indirectament present en tot el que hem après amb tu, que es reflectirà en petites obres i accions. Sense pretendere donar lliçons.
No mors perquè no estigues físicament en aquest món material, però no vullc retindre’t esmentant tots els dies el teu nom. Tots els dies quan desperte i m’alce done les gràcies per un dia més, per poder alçar-me i respirar, i això fa que no tinga mai més un mal dia, des de que el teu cos s’anava aturant i ens deixava veure més enllà de la il·lusió de la matèria l’esplendor de la teua ànima. En aquestos gestos és com perdura la teua herència immortal.
Que tingues tota la llum i força que necessites per a continuar el teu camí i trobes la pau i descans que nosaltres i la malaltia no te vàrem deixar tenir en vida.
Xavi, recorde el teu llenguatge: incisiu, apassionat, entusiasmant. Marina
Estimat Xavi:
Has estat un company noble i generós, d’una generositat tan gran que no ha esperat res a canvi. I te n’has anat en silenci, senzillament, amb la tranquil·litat de la feina feta.
Gràcies, amic, per tantes coses.
Ha mort Bartolet
EL passat divendres 13 de novembre, ens deixava Xavi Gómez. Per a molts (sobretot els que el coneixíem) una persona fantàstica. Per a mi, Bartolet, el meu cosí.
Ha mort Bartolet, la figura més notable que ha donat el poble de Fondeguilla a dia d’avui.
Sols havies de vore les persones que se congregaren al seu soterrar. Fins i tot va parlar el Rector de la universitat de València. (El retor també va parlar però no va ser el mateix)
Xavi era per a mi el més paregut a un geni que mai he tingut el gust de coneixer, un tio inteligent en un grau excessiu.
Realment jo mai l’he comprés, no entenia com una persona pot volcar tant d’esforç en les coses que ell feia, com jo li deia, buscava ripios i de no res feia un món. Recorde que una volta em va fer un encarreg , fóu passar-li a rotring un panell que si no recorde mal ell estimava en unes mides de 4 x 3 metres o alguna cosa així, i ho va treure d’una pedra que mediria menys de 0.5 x 0.5 !!! Increible.
Tots els que el coneixien el descriuen com un entusiaste del seu treball, un investigador incansable, un activista pels drets del docent.
Al soterrar al seu poble natal (i poc menys) es vàren congregar moltíssimes persones, gent de tots els àmbits en els que es movia, la universitat, el sindicalisme… un grapat de persones que l’estimaven i que vàren demostrar a molts que estava molt ben acompanyat.
Bartolet per a mi va ser una persona altament influent, va perfilar sense dubte el meu ideari polític, em va introduïr en el món del nacionalisme, em va vincular de manere definitiva amb l’esquerra, em va descobrir lectures i músiques amb les que després he passat moltes hores.
Amb ma casa sempre ha tingut una vinculació especial, no de bades ens portava cada cop que publivcava algun llibre un exemplar dedicat. Recorde un dedicatòria que expressava tot l’agraiment que tenia. Deia: “Als meus tios que desde petit m’avessaren en la lectura”. Es per això que la mort de Bartolet ens ha colpejat de manera especial.
Desde ací li vull fer un recordatori, no valdrà de molt per era un petit homenatge que li dec.
Ha mort Bartolet, un lluitador un incansable un professor!!
I sobretot, el meu cosí.
Requiescat in Pace! Bartolet
Xavi
Hi ha un proverbi xinès que diu que les persones no s’han de valorar pel càrrec que ocupen, sinó per la petjada i record que deixen.
La teva petjada és gran
Ie tiet! Fes-me un favor personal. Allà on sigues, quan acabes de llegir “El Jueves”, me’l passes per fer-li una ulladeta.
Josep Corell i Vicent acaba de deixar-nos també. El teu mestre, Xavi.
La desgràcia ens persegueix.
De la mà vareu recòrrer tot el País Valencià per traure a la llum en molts casos i per a il.lustrar i reinterpretar en altres les inscripcions romanes.
Heu deixat la vostra estel.la a la Universitat de València i molt especialment al departament de Filologia Clàssica, que només us podrà homenatjar “post cineres”.
Espere que la llavor de tot el vostre treball i la llum de la vostra saviesa ens inspiren i ens animen a continuar estudiant i ensenyant.
Descansa en pau, Pep, i corre a trobar-te amb Toni i Xavi allà on estiguen.
Nosaltres, mentre estiguem ací baix us portarem en la memòria i direm orgullosos que érem amics vostres.
També Josep Corell!
En l’any que ara acaba m’havia trobat Josep moltes vegades a la biblioteca, i el nostre tema de conversa sempre era Xavi i la seua salut. El disgustava tant vore el seu deixeble tan malalt! I què poc l’ha sobreviscut! Carles ja ho ha dit tot: aquest i l’anterior han estat anni horribiles al seu Departament i, de retruc, a la nostra Facultat.
Requiescant in pace.
He llegit molt emocionada els vostres comentaris…
Recorde quan pujava al seté pis de la facultat, per fer una visita a mon pare i a Xavi al despatx. S’ho passàvem bé. M’agradava veure’ls estralejar o riure de qualsevol cosa…
Sí, Mila, com ha canviat tot. Ho recorde com si fóra ahir. Encara pense que demà podria anar a trobar-los al despatx, si volguera. En canvi, la realitat me torna irremediablement eixe pensament o desig en forma d’imatges a la memòria, com un tresor gran, inesborrable. No pot ser d’una altra manera.
Vull pensar que encara esteu rient i estralejant, allà on siga. Almenys al meu cor sí que ho feu, cada dia, sempre.
Sí, Julieta, ton pare Toni Viñas va ser un gran home, i una persona alhora digna, plana, intel·ligent i compassiva, i Xavi igual. Va ser una sort tenir-los i tractar-los, als dos. Tin present que pots comptar amb l’afecte de tots els que els portem a la memòria, que som moltíssima gent.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Rosanna.
Una abraçada.
Avui, 15 de febrer (com veieu, amb molt de retard), he tingut notícia per la premsa de la desaparició tant de Xavier Gómez com de Josep Corell, els dos grans pilars de l’epigrafia valenciana dels darrers anys. S’han dut tan poc de temps l’un amb l’altre, que encara costa més de pahir. Tinc un gran record de la seua col·laboració quan estudiavem restes de la Romanitat a l’Alt Palància, i sobretot atresoraré en el cor la bonhomia i senzillesa d’ambdòs, de la qual de vegades es troba mancat el món acadèmic. Resta viu el que s’ha fet, i és no sols un gran treball científic, sinó especialment això, la bonhomia. Descanseu en pau, amics.
Ramon Járrega
P.S.: Si es fa un volum d’homenatge, m’agradaria molt poder-hi col·laborar.
Ramon, amigues i amics de Xavi i de Toni (ací no cap el i/o, perquè una cosa anava lligada a l’altra irremediablement), aquesta setmana el Departament de Filologia Clàssica ha acordat dedicar un volum de la seua revista Studia Philologia Valentina als nostres estimats companys.
Els editors serem Concha Ferragut i jo mateix i el títol serà bastant genèric per a poder rebre el major nombre de col.laboracions.
Quan tinguem el títol i les normes específiques d’edició us n’informarem per si algú de vosaltres té el gust de participar-hi.
Carles Padilla
Vaig conèixer Xavi el 1995, a Ontinyent, quan tots dos vam formar part d’un tribunal de les PAU. Ell era el president i jo un dels vocals (Història de l’Art). En realitat jo el coneixia de vista, abans, de quan estudiava Història als anys 80 al mateix edifici de Blasco Ibáñez, que compartíem amb Filologia. En aquells dies a Ontinyent vaig conéixer una persona entusiasta i treballadora, i el millor president de tribunal PAU que he conegut. Vaig saber de la seua mort quan em va sorprendre veure In memoriam a la llibreria de la Universitat. La veritat, em va copsar molt, perquè tot i no ser un íntim (ell no sabria ni qui sóc), la seua humanitat em va deixar una forta empremta. Només puc enviar una forta abraçada a tots els seus i a d’ell un record admirat d’un admirador anònim. Xavi Pérez